Raimon. Aquest jo que jo soc

Raimon es debat entre el personatge dell que han creat els altres i lhome lliure que sempre ha estat, i viu amb una certa sensació que si vols tenir criteri propi, sempre has de pagar un costós peatge. Ara, superada la vuitantena, mira enrere i passa comptes amb una societat que lha convertit en un mite, però també lha apartat quan no encaixava. Josep Pla diria que li recorda «el jove pobre de les novel·les de Balzac i Flaubert», Pere Quart el descriuria com una «criatura providencial», i aquell jove que amb amb les seves cançons «exhala, en català de València, una vociferació fenomenal» seria retratat, el 1964, per Fuster. Miró dissenyà la portada dun disc seu, i així anà creixent el fenomen. Perseguit per la repressió franquista, no deixà mai dactuar en universitats, actes i concerts, sempre amb lombra duna irrupció policial o dun ban de la censura planant al damunt. Mentre aconseguia anar burlant la grisor, a lestranger la seva figura creixia amb concerts importantíssims a París i gires que el durien als Estats Units o al Japó quan encara mai ningú hi havia cantat en català. I mentrestant, lamor de lAnnalisa, la seva dona, que també omple pàgines de la seva vida.